LAMBLIOSI

La Giardia lamblia és el paràsit infantil més freqüent, responsable de la majoria de les diarrees als centre infantils, aquesta afecta sobretot a nens i nenes d'entre dos i tres anys. 

Causes i vies de contagi:

La Giardia lamblia és el paràsit intestinal miscroscòpic causant d'aquesta malaltia. 

La infecció es transmet via oral mitjançant la ingestió d'aigua o aliments contaminats d'una persona afectada, o bé, pel contacte de persona a persona. Una altre via de transmissió és l'oral-fecal, per exemple en centre infantils quan es mosseguen o llepen joguines o altres materials.

Període d'incubació: 

Entre una i quatre setmanes.

Simptomatologia: 

Quan els símptomes es manifesten, apareixen com diarrea líquida, i aquesta pot anar acompanyada de nàusees, disminució de la gana i molèsties abdominals. 

Algunes vegades, s'alternen episodis diarreics amb altres d'estrenyiment. 

Complicacions:

Si aquesta malaltia no es tractada, alguns infants poden desenvolupar diarees persistents, i per tant, una malabsorció amb esteatorrea i pèrdua de pes. No és extrany que molts dels infants que pateixen lambliosi tinguin un retard en el creixement. 

Tractament:

Pel que fa al tractament, cal seguir un tractament antiparasitari que permeti la desaparició de l'agent patogen. 

Prevenció:

Les mesures que hem de prendre són principalment higièniques, ens hem de rentar les mans abans de menjar i després d'anar al lavabo, després de rentar un infanti, etc. A més a més, també  cal considerar la higiene alimentària.

LEGIONEL·LOSI

Aquest malaltia va ser descrita per primera vegada l'any 1976 en una convenció de la legió nord-americana. Aquesta és una pneumònia atípica, la població de més risc o més susceptible de patir-la són les persones immunodeprimides, les persones de més de cincuanta anys, els infants, els fumadors i els malalts crònics.

Causes i vies de contagi:

La legionel·losi està produïda per un bacil anomenat Legionella pneumophila, que creix a llocs relacionats amb l'aigua, des d'ambients naturals fins a torres de refrigeració o aire acondicionats, on proliferen i formen colònies en biofilms. Es transmet inhalant aerosols. 

Període d'incubació: 

Els primers símptomes triguen entre dos i deu dies a manifestar-se. 

Simptomatologia: 

Els pacients que pateixen aquesta malaltia poden presentar febre, malestar general, mal de cap, miàlgia...

Aquesta és una malaltia molt ràpida, i si no es detecta a temps, pot causar la mort. Tot i així, s'acostuma a detectar de forma ràpida ja que quan apareix un cas mai va sol.

Tractament:

Existeix un antibiòtic molt eficaç, l'eritromicina. 

´

Prevenció: 

És recomanable que l'aigua que s'utilitza estigui a una temperatura inferior als 20 ºC o superior als 60ºC. A més a més, utilitzar una dosi adequada de biocides, a l'hora de clorar les piscines, dissenyar i usar materials adequats en la construcció dels sisteme d'aigua dels edifícis i evitar la formació i la transmissió d'aerosols. 

ASMA BRONQUIAL

PNEUMÒNIES AGUDES

La pneumònia és una inflamació dels pulmons que provoca una dificultat respiratòria. És molt freqüent en infants menors d'un any. 

Causes:

Gairabé sempre estan produïdes per virus, tot i que també pot estar produida per bacteris. És molt poc freqüent que siguin provocades per protozous, fongs o substàncies químiques. 

Simptomatologia:

Aquesta varia segons l'origen, l'edat, les circumstàncies personals, etc., però en general es presenta en forma de crisis agudes amb calfreds bruscos, sudoracions i dolor; també acostuma a donar-se febre alta, tos, cefalees, vòmits de vegades, taquicàrdia, herpes labial, signes d'insuficiència respiratòria i cianosi.

Tractament: 

En casos greus es requereix l'hospitalització i l'administració d'oxigen. Si es tracta d'una pneumònia bacteriana, cal seguir un tractament amb antibiòtics. Les pneumònies viríques es curen soles i acostumen a desaparèixer de manera espontània.

De tota forma, com a mesura general, convé fer repòs, ingerir aigua per hidratar-se, efectuar una oxigenació en cas de necessitat i seguir el tractament farmalògic simptomàtic amb antitèrmics, analgèsics i broncodilatadors. 

Complicacions: 

Poden sorgir complicacions que afecten el sistema pulmonar, com ara embassaments pleurals o abscessos pulmonars. 

BRONQUIOLITIS

La bronquiolitis és un infecció vírica aguda del tracte respiratori inferior que afecta lactants i infants petits. Es caracteritza per una dificultat per respirar, sibilacions audibles i sorolls crepitants. Acostuma a afectar a infants menors de divuit mesos.

Causes i via de tranmissió:

El virus més freqüents que la produeixen són el virus sincitial respiratori i el virus de la parainfluença 3.

El contagi té lloc per contacte directe, al estornudar o tossir. Els més propensos a patir la malaltia i presntar-ne símptomes més greus són els nadons prematurs i les persones que pateixen del cor o tenen alguna immunodeficiència. 

Període d'incubació: 

Entre dos i vuit dies.

Simptomatologia: 

En un principi el pacient mostra símptomes caterrals i una mica de febre, més endavant, comença a tenir dificultats per respirar o la respiració agitada, sibilacions audibles i sorolls crepitants, i la tos es torna persistent i intensa. 

Tractament: 

No hi ha cap tractament molt eficaç per a aquesta malaltia. L'ús de corticoides ha estat molt discutit, i els antibiòtics només s'utilitzen en cas d'infecció bacteriana secundària. 

Tot i aixì, s'utilitzen medicaments per fer baixar la febre, millorar la ventilació pulmonar i en els casos més greus que requereixen hospitalització. 

Complicacions: 

Aquesta malaltia s'ha relacionat amb la mort sobtada, l'asma i amb malalties pulmonars cròniques en les persones adultes. 

Prevenció: 

Actualment es disposa d'una immunoglobulina específica contra el virus sincital respiratori que s'aplica en casos de risc. D'aquesta forma s'aconsegueix disminuir la gravetat de la malaltia. 

TOS FERINA

Tos ferina. Una enfermedad que reaparece

Para muchos, la tos ferina es una enfermedad del pasado tan antigua que merece ser olvidada. Sin embargo, siendo una enfermedad antigua, conocida en China como 'la tos de los 100 días', no sólo no desaparece, al contrario, aumenta. Y no sólo en los países pobres, donde produce cada año cientos de miles de muertes, también aumenta en los países desarrollados, donde mata a niños pequeños, generalmente menores de un año, que son los que sufren las formas más graves de la enfermedad. Cuanto más pequeños, más grave es la enfermedad.

En los niños pequeños la tos ferina comienza como un catarro banal indistinguible de cualquier infección leve de las vías respiratorias, sin fiebre o con poca. Sin embargo, en los siguientes días y semanas, la tos aumenta, apareciendo crisis de tos paroxística que parece que nunca finaliza, agotando al pequeño paciente del esfuerzo; al finalizar cada uno de estos episodios interminables de tos, en los que el aire sale de los pulmones pero no entra, aparece un ruido característico producido por la entrada brusca de aire a través de la laringe y la glotis, ruido similar al de un gallo.

Durante estos accesos de tos, la cara y los labios del niño pueden aparecer de un color morado o azulado. No es un catarro respiratorio vulgar porque los accesos de tos persisten durante varias semanas y aumentan pareciendo que el pequeño niño puede morir. A veces fallecen incluso aplicándoseles todos los avances que la medicina moderna ofrece como antibióticos, cuidados intensivos en unidades especializadas, ventilación con respiradores, recambio y limpieza de la sangre y otros tratamientos. Cada año fallecen en Europa y en España niños con esta enfermedad.

El autor de este blog y otros muchos médicos y enfermeras, profesionales que generalmente trabajan en hospitales, tienen la experiencia de tratar cada año a niños pequeños que durante semanas les estremecen, a ellos y a sus padres, estas toses eternas. El número de casos en Madrid, en estos primeros 4 meses del año 2011 se ha incrementado casi tres veces respecto al mismo periodo del año anterior.

La tos ferina no es sólo una enfermedad que aumenta en los niños, también es una enfermedad de adolescentes y adultos. Estos son los responsables, involuntarios, del aumento de tos ferina, porque sirven de reservorio de las bacterias.

Estudios recientes realizados en Estados Unidos, Canadá y algunos países europeos han confirmado el aumento del número de casos en adolescentes y adultos. En estos es la causa más frecuente de tos crónica, un estudio ha encontrado que la tos dura una media de 56 días, a veces con vómitos. Estos tosedores crónicos en realidad enfermos desconocidos de tos ferina, son los que transmiten el microorganismo a los niños más pequeños, poco o nada vacunados de tos ferina. La tos ferina es muy contagiosa ya que de cada 10 convivientes, 9 adquieren la enfermedad. Una vez contagiados, ningún antibiótico cambia su curso. Los antibióticos solo rompen la cadena de transmisión, evitan nuevos contagios, pero no curan al paciente.

Sin embargo la tos ferina puede prevenirse con una vacuna. La mayoría de los calendarios vacunales del mundo incluyen 5 ó 6 dosis, tres en el primer año de vida, una dosis de refuerzo en el segundo año, otra entre los cuatro y seis años de edad y la sexta durante la adolescencia. Ésta, que debería administrarse entre los 14 á 16 años, generalmente no se da. En consecuencia, si la última dosis fue a los 4 ó 6 años, los adolescentes y adultos no revacunados están desprotegidos ante esta enfermedad porque la protección de esta vacuna es de 7 a 12 años. Esta es la causa real del aumento de la tos ferina en adolescentes y adultos y por ello en los niños pequeños que son los que sufren la forma más grave de la enfermedad.

Vacunar a los adolescentes, incluyéndola en el recuerdo de difteria y tétanos que rutinariamente reciben nuestros adolescentes, es la forma más barata y eficaz de controlar esta grave enfermedad. Además, es la recomendación que hacen los grupos de expertos, por ejemplo el Comité Asesor de vacunas de la AEP (Asociación Española de Pediatría) y la Academia Americana de Pediatría. España necesita ya un único calendario vacunal y no por cada comunidad autónoma, esto sería más equitativo, racional y solidario. Además de un único calendario vacunal,es necesario sustituir la vacuna difteria-tétanos para adultos en difteria-tétanos y tos ferina.

DIFTÈRIA

La diftèria és una malaltia aguda molt infecciosa que es manifesta durant la infància sobretot entre l'un i els cinc anys. Acostuma a afectar les amígdales, la gola, el nas o la pell. 

Causes i via de transmissió:

Produïda pel bacteri Corynebacterium diphteriae i es transmet per contacte directe amb una persona malalta, convalescent, portadora sana o en període d'incubació, a través de gotetes de Flügge. 

Període d'incubació:

Cinc dies més tard de l'exposició a la diftèria, es forma un exsudat d'un blanc grisenc que afecta les superfícies del nas i la gola. 

Simptomatologia:

Presenta diverses manifestacions, però aquestes varien segons la localització anatòmica: 

• Diftèria nasal: de vegades passa inadvertida, la qual cosa afavoreix que s'estengui a la laringe i la farine. Aquest és freqüent en lactants.
• Diftèria faríngia: els símptomes comncen amb febre baixa, mal de coll, les glàndules limfàtiques augmentades o inflamades al coll. A la gola es pot formar una membrana de color blanc grisenc o negrós que s'estén fins i tot cap als bronquis, la qual cosa dóna lloc a la obstrucció respiratòria.
• Diftèria laríngia: Acostuma a aparèixer després de la faríngia i produeix ronquera, afonia i tos de gos.

Tractament: 

Cal hospitalitzar la persona amb aquesta malaltia, i aillar-la de la resta de la gent fins que es recuperi. 

S'ha de seguir un tractament amb sèrum antidiftèric i antibiòtics, i en alguns casos, es requereix assistència respiratòria mecànica. 

Complicacions: 

Si aquest no és tractada correctament pot derivar en complicacions que afectin al ronyó, al cor i el sistema nerviós, amb la qual cosa pot provocar una paràlisi. El pacient pot arribar a morir. 

Prevenció: 

La forma més efectiva és a través de la vacuna. Si se'n produeix algun brot, és important aïllar la persona malalta, tractar-ne les portadores i declarar-ho a les autoritats sanitàries.

Si la malaltia afecta a una comunitat infantil, tothom que estigui en contacte amb la persona afectada ha de ser examinat pels serveis mèdics.